Cròniquesvisions de ciència

L’esperit crític de Víctor Puntes

Dilluns 12 de febrer a les set de la tarda ens vam trobar a la Biblioteca Camp de l’Arpa-Caterina Albert, on ens esperava una altra sessió del Cicle Visions de Ciència: “Feynman i l’evolució de la ciència al segle XX”. En aquest cas, el ponent era Víctor Puntes, investigador ICREA a l’Institut Català de Nanociència i Nanotecnologia (ICN2) i a l’Institut de Recerca de la Vall d’Hebron (VHIR). A més, en Víctor és fundador de la spin off Applied Nanoparticles i un gran divulgador, tal i com el va presentar en Jordi Díaz, coordinador d’aquest cicle.

“El conocimiento es un privilegio que debe ser compartido”

I és que, segons en Víctor “el conocimiento es un privilegio que debe ser compartido”, citant a un professor de l’UNAM (Mèxic) i, per això “ara som aquí”, a part de perquè “els que paguen impostos han de saber en què es gasten aquests diners els científics”. Així que, som-hi!
Tot el seminari d’en Víctor està centrat en el concepte d’esperit crític. Un cúmul de reflexions i opinions del ponent, que espero transmetre bé, però que no serà una tasca fàcil. El text que llegiu, per si de cas, ha estat revisat pel mateix Víctor, perquè no digui cap bestiesa ni cosa fora de lloc. Ara bé, a part del seu discurs, també hi trobareu opinions personals, que espero, ajudin a la comprensió del relat…

Pensament crític: sabem realment què és?

En Víctor ens comença exhibint la definició de la Viquipèdia de “pensament crític”. Sabem realment què és? “és un tipus de pensament que es proposa analitzar o avaluar l’estructura i consistència dels raonaments, particularment opinions o afirmacions que la gent accepta com a veritables en el context de la vida quotidiana. Tal avaluació pot basar-se en l’observació, en l’experiència, en el raonament o en el mètode científic…”. Veiem que surten expressions com raó i experiència, molt diferents de l’emoció o l’instint, les eines intel·lectuals que tenien els homes prehistòrics.
I és que si volem ser il·lustrats, si volem ser partícips i fer ús de la tecnologia actual, si volem sortir de la “cova” del paleolític, no és suficient amb l’instint i l’emoció, necessitem l’experiència, la raó, la cultura i l’educació. “Papa, per què he d’anar al col·legi?” pregunta una filla al seu pare. “Doncs per tot això filla, perquè ja no vivim a la cova. Abans tots érem savis per naixement, perfectament adaptats a sobreviure intel·ligentment en el nostre entorn. Abans hi havia la llum i la foscor, el fred i la calor. Fugint de la misèria, hem creat un món més artificial i complex, on no podríem viure sense la raó i l’experiència”. Si vols fer alguna cosa en aquesta vida, has de tenir esperit crític, i no deixar-te enredar!


Per fer-nos adonar si tenim o no tenim esperit crític, en Víctor ens fa la pregunta “el cotxe elèctric, és guai?”. Ens han inculcat, ensenyat, fet veure, que el cotxe elèctric és guai, perquè no contamina. Però, ai l’as, d’on surt l’energia elèctrica que consumeix el cotxe? De l’urani o el petroli, no? I, de fet, quan s’ha de transformar el petroli en energia elèctrica, i transportar-la tants quilòmetres des d’on es produeix fins on es consumeix, se’n perd molta, d’energia pel camí! En Víctor ens fa veure que el que aconsegueix un cotxe elèctric és deslocalitzar la contaminació, perquè passa de la ciutat al lloc de producció de l’energia elèctrica; però potser també augmenta la despesa energètica aquest procés! També cal tenir esperit crític amb aquestes afirmacions; potser sí que convé traslladar la contaminació de la ciutat als afores, centralitzar la producció de la contaminació per tractar-la de manera més adequada, però. a costa de gastar més energia? Això ho hauríem de veure. En tot cas, cal replantejar-se quin dels models de cotxe anirien millor, un de bateria, un d’híbrid, un de convencional, o un de biogàs? Segons el que ens mostra en Víctor, els de biogàs serien els millors, perquè a més, consumeixen metà, que encara té un efecte molt més gran sobre l’escalfament global del planeta que el diòxid de carboni. En fi, cal replantejar-s’ho tot.

També hem de tenir esperit crític quan ens parlen de com evoluciona el planeta. Que sí, que potser la pobresa disminueix, i potser també augmenta l’educació i disminueix l’analfabetisme dels habitants del planeta… però a costa de què? La biodiversitat està disminuint molt, cada cop hi ha menys espècies de mamífers, d’ocells i d’altres éssers vius al planeta. Ens estem quedant sense la diversitat que hi havia fa uns anys a casa nostra!

O també cal que tinguem esperit crític quan parlem d’un tema “una mica més problemàtic”, el canvi climàtic. La correlació diòxid de carboni i temperatura és tan clara com sembla, com va dir Al Gore, i afirma la majoria de la comunitat científica? Aquí he de reconèixer que en Víctor em sorprèn, no m’ho esperava, però és que a mi també em falta una mica més d’esperit crític. És veritat que sempre hi ha hagut aquest augment de temperatura en altres canvis de cicle de la Terra? És veritat que ara l’efecte de l’home és molt més evident i important? Jo creia (i crec encara) que sí, però bé, sempre va bé qüestionar-se les coses. I més si no en tenim tot el coneixement, hem d’aprendre a viure amb la incertesa, amb el dubte. No donar les coses que ens diuen per certes.
De fet, jo sempre dic que no estic mai segura de res, que sempre dubto. I és que la veritat absoluta no existeix. No hi ha respostes senzilles que ho expliquin tot, no hi ha veritats absolutes. I Feynman, com a científic que era, això ho sabia. Com va dir en Víctor, no tots els que tenen esperit crític són científics, però sí que tots els científics tenen, o haurien de tenir, esperit crític. En general, i en això m’incloc, per tenir esperit crític s’ha de ser (una mica) escèptic, no creure’s les coses a la primera de canvi, contrastar fonts, informar-se bé…

Feynman, científic humanista

Feynman, a part de físic, professor, etc, era un científic humanista. Era un tipus intel·ligent i curiós per moltes coses, per la natura, per tot el que l’envoltava. En Víctor esmenta que el model de “Sheldon Cooper” de la sèrie Big Bang Theory en realitat no existeix (o no gaire). En general, els científics són éssers molt més socials, molt més normals, éssers amb curiositat i preguntes per tot allò que els envolta, no només obsessionats per un aspecte de la física, com per exemple era el cas de Cooper.
Ens parla, després, d’una anècdota sobre la vida de Feynman que apareix al còmic “Two fisted science” de Jim Ottaviani, sobre històries de varis científics que han tingut un paper important en la història de la ciència. I és que quan la seva dona, Arline, va posar-se malalta, els metges al principi no sabien què tenia, i van fer un diagnòstic erroni. Feynman, per la seva banda, va informar-se molt sobre els símptomes que tenia la seva dona, i va arribar a la conclusió que tenia una tuberculosi, però va pensar que si fos això, el metge ja ho hauria sabut, ja que era la primera opció, i que per tant, devia ser una cosa més greu. La història li serveix a en Víctor per il·lustrar que no podem ser uns ignorants quan ens passa alguna cosa “el pacient ha d’esdevenir un expert en la seva malaltia”, així com també les persones que l’estimen. És responsabilitat de tots i cadascun de nosaltres estar ben informats del que ens passa. Ara ens podem curar sense saber res de medicina, és cert, però cal estar ben informats per saber com reacciona el nostre cos o com ens estem curant. Feynman, a part de ser “suficientment brillant com per permetre’s ser suficientment rebel”, tal i com es pot veure a la seva autobiografia, i també al còmic sobre la seva vida “Feynman”, era un ciutadà responsable, que li agradava aprendre coses sobre molts temes diferents “i tots hauríem de fer el mateix: saber una mica del codi civil, de mecànica, de medicina…”. Així aconseguiríem també moure’ns “sense entrebancar-nos per aquest món.”

I és que, en quin món vivim? Segons Víctor, el món dels homes és un món imaginari que ens recreem dins del nostre cervell, un món on les lleis canvien i ens enganyen. El món de les neurones mirall. I com a societat, conjuntament, acceptem la descripció d’un món que ens és beneficiosa (la humanitat és patriota, independentment d’on hagi nascut), que es un món subjecte als capricis dels homes, contradictori i canviant. No és com la natura, molt més estable i fiable. Quatre estacions per any, el dia i la nit, el fred i la calor… I com que, essencialment, vivim a dins de la natura, com més allunyats estem d’ella, com més lluny és aquesta relació amb ella, pitjor vivim, més energia consumim, més fred i calor passem a l’estiu i l’hivern, respectivament,… i conseqüentment, “prenem massa diazepam”, diu en Víctor.
Segons ell, és bo viure més en contacte amb la natura, et fa sentir bé. Ara ja estem en un punt que costa viure així, ja estem molt posats en el món dels homes, en les ciutats dels homes, produint més menjar del que necessitem, gastant més energia, contaminant més, sense gaire sentit… fins quan podrem viure així?

I com podem tenir més esperit crític?

Doncs es pot començar des de casa: fent observacions, plantejant-se la pregunta, mirant què n’han dit els altres al respecte, plantejant una hipòtesi del perquè deu passar, fent experiments per comprovar-ho, obtenint-ne les dades i arribant a una conclusió: d’això se’n diu, seguir el mètode científic. Ens ho hauríem de qüestionar tot, i fer proves per veure si és cert o no el que ens volen vendre com a verídic, o com a fals. De fet, “la ciència, com a llibre sagrat, és fatal, sempre canvia” diu en Víctor. I és veritat, tal com he esmentat abans: la ciència sempre dubta de tot. Hi ha gent que pensa el contrari, que la ciència diu veritats absolutes, però és ben bé al revés. El mètode científic és el d’anar creant hipòtesis, i anar comprovant si són certes o no, i pot ser que les conclusions i els fets vagin canviant amb el temps, vagi evolucionant.


I doncs, per què la gent no té esperit crític?

Per què ens auto-enganyem tant? Per què ens ho creiem tot? Segons en Víctor, “per una raó biològica: ens protegim del món exterior”. Aparentment, a la gent li costa pensar, li fa mandra pensar, com deia Martin Luther King. Costa massa energia i, excepte en moments excepcionals, l’atzar es més important que la intel·ligència individual per sobreviure. La gent té por de les incerteses, de la inseguretat. És el pes de la consciència, probablement l’efecte secundari d’un “excés” de capacitat de còmput. Per això ara és tan comú i proliferen tant els xarlatans, les pseudociències… perquè venen veritats absolutes, perquè venen solucions fàcils, perquè venen molt bé. Que si desinfectar-nos contínuament fins a quedar-nos sense la nostra protecció natural contra els patògens, que si les boles màgiques que renten sense sabó… però si us plau “ningú es va plantejar mai fer l’experiment a casa? Ningú ha observat mai la natura per veure com funciona i poder respondre tranquil·lament a aquestes qüestions quan es plantegen? No m’ho pregunteu a mi, si funcionen o no!” ens deia un Víctor indignat.
A continuació, en Víctor ens va parlar de la RRI: la recerca i la innovació responsables, això que ara està tan de moda a Europa i a tot arreu, i que hauria de ser aplicable no només a la recerca científica, sinó també en tots els camps de la nostra vida i a un mateix: conceptes com sostenible, segur, honest, crític, diàleg… Diàleg entre la ciència i la societat.


I, finalment, en Víctor acaba parlant de la bellesa de la natura, sense humans, com a Txernòbil, on, sense la influència humana, la natura animal i vegetal ha crescut de manera exuberant. El càncer produït per la radiació, afecta als humans que envelleixen molt més enllà del que correspon a la mitjana natural. Per exemple, diuen que els ocells petits poden passar d’una esperança de vida de 2-3 anys quan estan lliures a la natura a uns 15-20 en captivitat. També als humans, els passa el mateix? També ens va parlar de la bellesa tal com la descrivia Feynman, i crec que compartida amb molts científics, quan en la seva “oda a una flor” parla de la bellesa molt més enllà de la bellesa visual macroscòpica: de la bellesa de les cèl·lules que la composen, de la bellesa dels insectes que la pol·linitzen, del sol que l’alimenta, de l’energia que es transforma… o és que no és bonic pensar en tots els processos de la natura, en com funciona el món, l’univers, el nostre propi cos… És fantàstic i excitant. La natura és molt excitant, i a totes les escales!
I aquí acaba en Víctor, no sense abans explicar-nos que els seus fons de pantalla eren imatges de nanopartícules d’or, sintetitzades a partir de sals d’or, reductors naturals com la vitamina C (àcid ascòrbic) i estabilitzades amb sabó de rentar les mans.
El torn de preguntes és força animat, i fins i tot en Víctor acaba dient que construirà un grau sobre esperit crític. A veure si és veritat, que ens falten llocs i excuses per escoltar i aprendre de personatges com ell. I com Feynman.

Crònica d’ Anna May Masnou, 13 de febrer de 2018

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *